Conte trobadoresc

Tot va començar, com un dia qualsevol, a finals del segle XII. Els dies transcorrien al palau de Guillem d'Innocenci, però algo estrany estabe pasant en la seua dona. Guillem d'Innocenci, era marit de Mariona de Cabestera. Era molt ric i posseïa moltes terres, però era un home molt zelós, dur, guerrer i competitiu. Mentrestant Mariona de Cabestera passava els seus dies escoltant les poesies que el trobador li escrivia per a ella, Joan Sant. Joan Sant era un trobador completament enamorat de Mariona, però per a ell era un amor impossible perquè ella estava casada amb el temut Guillem d'Innocenci, que persuposat no sàvia res del que estava ocorrent entre el trovador i la seua dona. Els primers mesos només eren poesies dirigides cap a Mariona de Cabestera, però un dia Mariona va canviar.

Va succeir, una nit, en la festa que havia organitzat Guillem d'Innocenci, amb els comtes pròxims. Mentres sopaven, Guillem va començar una conversació en què acabe humiliant la seua dona en la taula on tots escoltaven. No content amb l'ocorregut, en veure Mariona plorar va seguir amb el que va començar. Quan Mariona va pujar a l'habitació per a calmar el seu plor,les paraules del seu marit li van fer prendre una gran decisió que no s'havia decidit a prendre. Entregaria tot l'amor que tènia guardat cap a Joan Sant, del que estava enamorada completament però mai se l'havia demostrat, per por al seu marit i a ser descoberta.
Mentres el seu marit continuava atenent als seus invitats, ella va ixir al balcó, on nit si nit no, es trobava amb Joan Sant perquè el li recitara les seues precioses poesies, aqueix dia no tocava visita, però de sobte apareixia el seu trobador. A ella, que encara no havia parat de plorar, se li va posar un somriure que no va poder evitar. Des del seu jardí posterior, Joan Sant es preparava per a recitar els seus versos però ella li va interrompre. Li va dir que desitjava el seu cos, els seus besos, que no aguantava més al seu feroç marit, desitjava escapar-se a terres llunyanes on pogueren viure el seu apassionat romanç, sense que foren trobats mai pel seu marit. Joan, no podia creure les paraules de Mariona, però l'accepte sense pensar-se'l dues vegades, ja que el, havia entregat la seua vida a ella, i no li importava arriscar-la per ella, si com a recompensa obtenia el seu amor tan desitjat. Van planejar la seua fuga a poqueta nit següent, anirien per camins que només Joan Sant coneixia, per a no ser descoberts, i agafarien rumb a terres llunyanes. No sabien que acabaven de cometre el major error de la seua vida, pactar-ho tot davant d'aqueixes parets pertanyents a Guillem d'Innocenci. El seu major xafarder, era Ferran, el seu jardiner, que era el que espiava a la seua dona constantment, menys a les nits quan es ficava en el seu habitació, però en passar l'altercat en el sopar, Guillem ho va enviar sense saber el que anava a sentir. Mentres Joan des del Jardí i Mariona des del seu balcó ho pactaven tot, el darrere de les seues plantes del seu jardí que tant coneixia, s'estava preparant per a donar-li la gran informació a Guillem, el que l'obsequiaria amb unes quantes terres a Aragó. El marit furiós en assabentar-se, no va perdre la calma perquè volia venjar-se com a millor sàvia, la mort.Acabe d'atendre als seus invitats i va acudir al seu habitació. Es va comportar con ho fa normalment, per això Mariona, no sospite res. A l'alba, Mariona va eixir pel balcó baix, veient que el seu marit seguira dormit, però no sàvia que estava massa despert. En trobar-se Joan Sant i Mariona de Cabestera, nerviosos van intentar anar el mes ràpid que pogueren per a poder allunyar-se el mes prompte possible d'allí. Prompte les seues il·lusions es van convertir en patiments en veure els dos a cinc dels hòmens de Guillem, i darrere d'ells, Guillem d'Innocenci. El va agafar a Joan fort a traïció quan es decidia a clavar-li la seua espasa per darrere, Joan es va girá i va aconseguir apartar-ho, Guillem furiós en veure córrer als dos, va començar a córrer darrere d'ells, però va poder agafar primer Mariona. Quan la va agafar, ple d'ira li clau l'espasa en el cor, creant la seua mort en l'acte. Joan Sant, sense poder reaccionar s'abalance contra Guillem, però els 5 guàrdies s'acostaven. Li va aconseguir llevar l'espasa i es la clau a Guillem en el coll. El sense saber que fer es quede al costat del cos de la seua amada, mirant-la difunta en el sòl, l'únic que se li ocorria per a demostrar-li la seua ultima mostra d'amor, era morir junt amb ella, Joan Sant es clau la seua espasa en el cor, i va morir junt amb Mariona de Cabestera.

El jardiner traïdor, fuig amb tot l'or de Guillem a terres llunyanes. El poble no podia creure el que va ocorrer.

Text expositiu sobre les trobairitz

Les trobairitz van ser poetes occitanes del segle XII. Les trobairitz eren dones que cantaven l'amor que sentien pels seus amants amb molt d'atreviment i cortesia. Dones que sabien de lletra i de música i competien amb els trobadors per ser bones "corteses", tot un exemple d'igualtat de sexes, a l'Edat Mitjana

Tots sabem que la influència de les dones en l’edat mitjana era mínim, ja que normalment no ocupaven cap espai important dins de la societat.. Per això a les dones que aparèixen formant part de algun “camp” majoritariament format per homes cal destacar-les, aquelles poetes que van trencar la frontera i van començar a crear els seus poemes.

A l'edat mitjana es desenvolupa a l'interior dels castells una cultura de música, poesia i joc que esdevé especialment rica a Occitània. Si tenim en compte els testimonis que s'han pogut recuperar, aquell territori destacà, al segle XII, per un bon nombre de trobadors que, com en altres indrets, feien composicions poeticomusicals en què l'amor era, gairebé sempre, el tema central. La història, però, ha oblidat un bon nombre de poetesses occitanes d'aquell segle, que eren conegudes com a trobairitz, i que han deixat poesies amoroses —sovint dedicades als seus amants— que sorprenen pel seu realisme i les referències directes a l'amor carnal.

Al segle XII s'escrivien tractats d'amor i els trobadors i les trobairitz cantaven l'amor cortès. L'amor cortès, nascut als castells occitans al segle XII, expressa una relació totalment nova entre l'home i la dona. En contrast amb l'ambient brutal de les guerres feudals neix un entorn cultural de música, poesia i jocs que s'havia anat forjant a l'interior dels castells per influència de les dones.Es van suavitzar els costums sexuals de manera que l'home va admetre la possibilitat d'un interval entre el desig i la satisfacció, interval en què s'inclou el plaer dels sentiments, és a dir, l'amor cortès. L'amor cortès neix en un ambient aristocràtic i va lligat a una mentalitat de classe. La majoria de trobadors eren membres de la noblesa, així com les dames i cavallers a qui canten. De totes maneres, per mimetisme, altres grups socials van tendir a imitar els costums de la classe dominant. La dona cantada i estimada pel poeta cortès és una dona noble, casada amb un senyor noble. El fet, però, que sigui casada no atura l'amant i per això l'amor cortès és normalment un amor adúlter sota aparença d'amor platònic.
Les trobairitz, per la seva banda, també canten als cavallers i trobadors, no pas als seus marits. L'amor no era molt freqüent entre els matrimonis nobles ja que els casaments es feien per interessos polítics o militars de les dues famílies. Els sentiments no comptaven en les unions feudals, de manera que sovint l'amor s'expressava fora del matrimoni. L'amor cortès ha de ser gratuït i lliure, i aquestes condicions no es donaven normalment en el matrimoni noble, per tant l'amor veritable no podia existir sinó fora de les normes socials. Si la parella accepta aquest amor neix entre ells una complicitat perfecta. L'amor cortès és secret, ja que la dama ha de guardar el seu honor de calúmnies i gelosies que podrien arribar al seu marit.

Què és l'amor?

L'amor per a mí és un sentiment molt difícil d'explicar. Quan t'enamores, vius feliç perquè és el sentiment mes bonic, però quan tens un gran desamor, costa molt superar-ho i mereix mes la pena no enamorar-se. Crec que hi ha mes temps vivint en desamor que en amor, però això passa perquè verdaderament no has trobat a la teua mitja taronja i estas patint innecessàriament. Recomane a tot el món, si está enamorat, i se sent bé al costat de la seua parella, no la deixe escapar per res del món, perquè no sap quan podrà tornar a trobar el seu amor verdader. Hi ha moltes formes de manifestar l'amor, com per exemple un somriure, un bes, una carícia, unes paraules... identifica bé aquestes senyals!

Teoria triangular de l'amor La teoria triangular de l'amor, desenvolupada per Robert Sternberg, classifica l'amor en les relacions interpersonals en tres escales diferents: intimitat, passió i compromís. Intimitat representa la comunicació oberta,la confiança en la parella, la comprensió i la felicitats d'estar junts. La component passional inclou la passió sexual, la satisfacció de l'autoestima i la capacitat de relacionar-se. I, finalment, el compromís es divideix en dos: a curt termini que és el reconeixer que s'estima a una persona, i a llarg termini que és la determinació de mantenir aquest amor. Segons aquesta teoria, qualsevol amor pot ser explicat com una combinació d'aquests tres elements. Les relacions basades només en un d'ells tenen menys possibilitats de perdurar que les basades en dos o més.

Combinacions d'intimitat, passió i compromís

Agradar	intimitat
Atracció o desig		passió
Amor buit			compromís
Amor romàntic	intimitat	passió
Amor d'amic	intimitat		compromís
Amor irracional (idili)		passió	compromís
Amor complert	intimitat	passió	compromís

El pes de cada component va variant durant el transcurs d'una relació adulta.

Cuantes coses ens portará l'amor...

Diccionari Històric

Albigessos: Els Albigesos eren els adeptes de l'heretgia més important al si de l' Església Cristiana durant l'època medieval. Eren dualístics : persones que creien en l'existència separada d'un déu del bé i d'un altre del mal. Aquests dualístics foren anomenats càtars. Foren perseguits i expulsats del nord. Partiren cap al sud on foren acollits millor. Els adeptes de la doctrina càtar estaven dividits en simples creients i en "perfectes". Eren els únics a poder comunicar-se amb Déu. L'Església Cristiana intentà de convertir-los per mitjans pacífics però després d'alguns fracassos, el Papa Innocent III llançà la croada contra els Albigesos (1209-1229). Els Albigesos foren reprimits. Només quedaren alguns petits grups aïllats.

Alta edad mitjana: Des del segle III, la unitat política de l'imperi romà es va fragmentar. En debilitar-se l'autoritat romana, els territoris imperials van ser envaïts per onades successives de confederacions barbàriques algunes de les quals van rebutjar la cultura clàssica de Roma mentre que altres, com ara els gots, l'admiraven i emulaven. Dels pobles prominents que van entrar al territori romà van ser els huns, els búlgars, els àvars, i els magiars, juntament amb un gran nombre de pobles germànics i eslaus.

Baixa edad mitjana: L'edat mitjana o medieval, en la història d'Europa, és el període intermedi entre l' edat antiga i l'edat moderna. Per tant, tradicionalment, començà el segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i finalitzà el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.

Caiguda de constantinoble:La caiguda de Constantinoble, o la conquesta de Bizanci, pels turcs otomans el 29 de maig de 1453 va ser un succés històric que, en la periodització clàssica, marca la fi de l'edat mitjana a Europa i la fi del darrer vestigi de l'Imperi Bizantí i de la cultura clàssica.

Caiguda de l'imperi Romà d'occident:La Caiguda de l'imperi Romà és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident l'any 476. Cap el segle IV, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el mar Mediterrani. La civilització romana s'estenia des del Rin i el Danubi fins al Sàhara, des de l'occident d'Hispània fins a Mesopotàmia.

Al- andalus: és el territori de la Península Ibèrica que restà sota poder musulmà durant l'edat mitjana, entre el 711 i 1492.

Batalla de muret: La Batalla de Muret (Murèth en occità) va ser una important batalla que va tenir lloc a Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc, el 12 de setembre del 1213, i que va enfrontar Ramon VI de Tolosa i els seus aliats, Pere el Catòlic, Bernat V de Comenge i Ramon Roger I de Foix contra els croats i les tropes de Felip II de França, comandades per Simó de Montfort que participaven en la Croada albigesa.

Catalunya nova:Catalunya Nova és una denominació aplicada als territoris de Catalunya conquerits per Ramon Berenguer IV al segle XII, és a dir, les antigues taifes de Lleida i Tortosa

Ramón Berenguer IV: Ramon Berenguer IV el Sant ( Barcelona 1114 - Borgo San Dalmazzo, prop de Torí, Piemont 1162 ), fou comte de Barcelona, Girona, Osona, i Cerdanya (1131-1162), príncep d'Aragó i comte de Ribagorça (1137-1162). (en llatí a 30 d'octubre de 1149).

Occitania: és un país i l'àrea històrica de domini de la llengua occitana. Comprèn bona part del terç sud de l'estat francès, la Vall d'Aran (al Principat de Catalunya), les Valls Occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

Francesc d'Assís: és un sant italià que va fundar l'orde franciscà i un segon orde, femení, conegut com el de les Germanes Clarisses. A més, és un dels primers autors literaris que fa servir la llengua italiana.

Franciscans: és el conjunt de grups i comunitats catòlics (instituts de vida consagrada o grups de seglars) que segueixen alguna de les regles inspirades per Sant Francesc d'Assís. Tenen el seu origen en l'orde mendicant fundat per Francesc d'Assís

Escolasticisme:L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme.

Feudalisme: El feudalisme (segles XI-XIII) és el sistema polític, econòmic i social propi de l'Edat mitjana a Europa. Els regnes es dividien en petits territoris semi-independents on l'amo proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió.

Croades: Les croades foren una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós sostingudes pels estats cristians durant l'edat mitjana (entre els segles XI i XIII) en contra dels enemics externs i interns

Corona d'Aragò: La Corona d'Aragó va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1137) entre el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el regne d'Aragó com els comtats catalans i, més tard, les seves conquestes. En termes contemporanis, funcionava més com una confederació política que no pas com un estat unitari

Cisma d'Occident: En la història de l'Església catòlica, Cisma d'Occident o Cisma Papal, és l'expressió utilitzada per fer designar el període de crisi viscut entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Roma i l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa; a partir del Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417), que establí de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.

Cisma d'Orient: és l'esdeveniment que va dividir l'església cristiana que acceptava la doctrina del Concili de Calcedònia, en el cristianisme catòlic romà occidental i el cristianisme ortodox de l'est. Normalment, la data de la divisió és considerada l'any 1054, quan el papa Lleó IX i el patriarca Miquel I es van excomunicar mútuament. No obstant això, el cisma va ser el resultat d'un període extens d'allunyament entre les dues esglésies. La causa principal del cisma fou la disputa sobre l'autoritat papal: el papa deia tenir autoritat sobre els quatre altres patriarques, i aquests deien que la supremacia del patriarca de Roma era només honorària, i que la seva jurisdicció només era sobre la seva regió, l'occident. Hi havia altres causes menors que van produir el cisma, principalment petits conflictes doctrinals o de pràctiques tradicionals de la litúrgia.